LA MA NEGRA

Quan era un xiquet, una de les coses que mes sovint em venen a la memòria, eren les temporades que passava al poble dels meus pares, amb els meus avis a Extremadura. La veritat és que si ho pense, no se quants estius sencers vaig passar a Santa Maria. Se que fins que el meu avi Gracian, va faltar, moment en que jo tenia una catorze anys, molts dels meus records d'estiu es varen produir al poble. Dies llargs i calurosos. Moments ensopits i divertits barrejats. El cas és que he de reconéixer que part de la persona que soc hui, és deu segurament a les experiències que vaig viure.
El meu avi era una persona diguem important a un poble petit. Jo el vaig conéixer, encarregant-se del manteniment de l'enllumenat dels carrers. Pot sonar increible però cada capvespre dirigia els seus passos al transformador de la llum que es trobava a la carretera del Real de la Jara i activava la llum. Això ho feia dia rere dia. Si alguna tempesta estiuenca provocava un apagó, cosa típica en aquells anys, ell s'encarregava de tornar la llum als carrers del poble. Cada més prenia nota dels comptadors de l'electricitat de les cases. Ara que ho pense, jo el veia donant la llum als carrers però no quan la llevava. No se.
Altres tasques encomanades al meu avi, era la distribució de pinsos pels animals, especialment per als porcs i cosa curiosa, la distribució de casera al poble. La gent trucava i encomanava 4 ampolles de cola, 2 de taronja i 2 de llima!
Nosaltres l'ajudavem, agafaven un carro i hi carregavem la comanda i amb esforç, potser tenia 8 o 10 anys, compliem amb el que ens deien amb gust. Així coneixia a gairebé tot el poble.
Per acavar una tasca ben dolça era la venda de gelats de camy per a tot el poble. La meua avia, preparava gelats artesanals d'un sabor meravellòs i que no he tastat mai. Una vegada a un hotel d'Almeria vaig tastar un gelat que em va portar a eixos moments. Els productes per a preparar els gelats els compraven a Sevilla. La veritat és que el secret dels gelats s'ha perdut.
Fixeu-vos com han canviat els temps. Hui, tenim de tot i en qualsevol moment. En aquells dies, les ordres dels meus avis eren sagrades. Tot i que les caixes de casera arribaven fins el sostre de la "molienda" de la casa, els nostres avis, només ens garantien un got de beguda per a dinar i un altre per a sopar. Cada dia, havien d'anar a per la llet acavada d'esmunyir de la vaca de algú del poble. Eixa llet, potser un parell de litres per dia, ens servia per a tot el dia i la meua avia l'havia de bullir així arribava. A mi no m'agradava la nata que apareixia per la superfície de la llet mentre bullia.
Dels gelats, el mateix. Els nostres fills els tenim que aturar per que no mengen tants gelats i llepolies. Nosaltres crec que només podien menjar un gelat molt de tant en tant i només en la féria ens donaven allò que els meus avis anomenaven un "corte". Gelat vorejat de galetes. A mi no m'agradava el "corte" de tres sabors.
Un altre detall era que allò que els meus avis tenien de sobres, eren els embotits dels seus porcs, per supost, porcs de allò que hui dia s'anomena "pata negra". Mare meua quin pernil, llomello "embuchado", xoriso o "salchichón". Cada dia menjavem alguna cosa i no ho valoravem per a res. En aquell moment, m'en recorde que a la meua avia li demanavem xoriso revilla o mortadel.la però no hi havia en el poble, al menys no se'ns comprava en aquell moment. Ara tot l'embotit de pata negra ha esdevingut uns del àpats més sol.licitats a totes les cartes dels restaurats.
Ja vos contarè moltes altres anècdotes.
Volia acabar amb una història que ens contaven els nostres iaios. Es tracta de la història de la mà negra.

Al corral de la casa hi havia un pou. D'eixe pou el meu iaio regava un petit hort que ens donava moltes hortalisses com ara, cogombres, tomaques, albergines, pimentóns. Hi havia també un bresquiller del qual menjaven delicioses "alberchigas" com deien ells. L'aigua la treien del pou però a nosaltres, se'ns demanava que aturassem la nostra curiositat de xiquet. Sempre tenia ganes de vore que hi havia a dins del pou per això la meua avia em contava sovint que a dins d'eixe pou misteriòs, hi vivia la mà negra o "mano negra" com ens deia ella. La nostra imaginació començava a imaginar que ens podia passar si ens trobassem amb la mà negra, ens agafaria amb força i se'ns enduria fins les profunditats del pou. Evidentment, durant anys i anys recorde que tot i ajudar al meu avi sovint amb l'hort, mai, m'asomava al pou.