Colau

Colau no era un xiquet com qualsevol altre. Cada dia quan els raigs de sol d'estiu acaronaven la seua cara, remugava amb insistència. Els seus pares havien partit a un lloc desconegut i ell els esperava mirant des del balcó de la casa cap a l'horitzó. Un mar de tarongers atapeïa la plana calitjosa. El camí que menava a l'alqueria on vivia d'ençà que els seus pares el deixaren amb la seua iaia. L'ensopiment que li produia aquell paissatge verd era trencat només per una filera de muntanyes punxegudes l'ombra de les quals es projectava a la superfìcie fins que el sol estiuenc no les traspassava. La casa on passava aquell estiu caloròs, no li era extranya. Hi havia estat moltes vegades. L'habitava la seua iaia Martina. Era una dona per a ell extranya. Diferent a altres dones que coneixia per moltes coses extranyes que feia. Es passava el dia pujant i davallant les moltes escales de l'alqueria i li agradava tindre sempre un fil de música que al pobre Colauet li semblaven mosquits nocturns foradant-li les orelles.