La Serra de Corbera

Des de darrere, Colau fitava son pare com conduïa amb pressa, com si el dia que acabava de començar, en realitat estiguera a punt de cloure. Per la finestra, fileres i fileres de tarongers perfectament ordenats passaven sense quasi trencar el paisatge monòton, però alhora bell i tant diferent al centre de la ciutat on vivia. Al fons de la plana calitjosa una filera de muntanyes punxegudes, fosques i ferèstecs semblaven alçar-se com un gegant adormit. El xiquet pensà qui hauria posat aquella formidable muralla en mig de la plana, qui hauria gosat a trencar d'eixa manera tan imponent la bella vista que albiraba per la finestra del cotxe de son pare. -És la serra de Corbera, Colau, li digué son pare. - De Corbera? Pensà Colauet. Qui seria Corbera. El seu cervell de xiquet, va comença a viatjar per mons de fantasia on un gegant a qui deien Corbera es gitava sobre un llit atapeit de tarongers. La batalla havia acabat i el gegant fatigat desprès de lluitar durant dos-cents anys no pogué més que seure i gitar-se a descansar. La resta de gegants del regne havien fugit i Corbera va aconseguir el que es va proposar, que eixes boletes de color taronja, tan sucoses i saboroses que penjaven dels arbres que creixien per tot arreu, romangueren als arbres sense que cap dels gegants dels regnes veïns s'atreviren ni tan sols a apropar-se per agafar-les. - Corbera, és un poble, Colau. És el poble de la iaia. Les muntanyes que veus, són la serra de Corbera. Prenen el nom del poble. En eixe moment, el gegant Corbera va desaparèixer de la ment de Colau. - Pare, On anem? Va preguntar el xiquet. Ara, anaven una mica més lentament. La carretera farcida de cotxe que anaven i venien, havia quedat arrere i circulaven per un carril més aviat estret de manera que els arbres quasibé els abraçaven. La verdor era encisadora i ací i alla, grups de ocells. més o menys petits suraven per un cel blau com mai havia vist. De sobte el cotxe el cotxe va trontollar una mica, travessaven un pont de ferro,les baranes del qual semblaven rovellades. Sota, un riu, cabalos, misteriòs, cridà l'atenció de Colau. Les vores del riu estàven plenes de grans arbres que semblaven escortes. Mai, havia vist una cosa igual i ara tant li feia la destinació d'aquell viatge. Només pensava en aquell corrent d'aigua que remugava amb força
- Fill meu, el pare ha de marxar, anem al mas de la iaia, a prop de Corbera. Allà restaràs una temporada. - - - Has de marxar pare? On?