Primer dia a l'alqueria de la iaia Martina

Colau encara es recordava del seu primer dia a l'alqueria. La seua àvia el va omplir a carantoines i petons que el xiquet no va rebre amb molt de gust. Ans al contrari, els petits pels punxeguts de la barbeta de la iaia Martina com era anomenada per tothom, li produïa una sensació barreja de rebuig i pesigolles que el pobre suportava estoïcament. Així, tot d'una, iaia Martina va agafar la motxilla farcida de la seua roba estiuenca, i va pujar l'escala tot demanant-li que la seguira. -Vine Colau, amb compte Colauet no siga cas que caigues. El xiquet va dubtar però tot agarrant fort la seua trompa la va seguir fins la part alta de la casa. En arribar a dalt, la iaia va espentar una porta que restava mig entornada. Al fons de la petita estança hi havia un llit al costat del qual una finestra els guaitava dolçament amb una llum matinera pertorvadora que al cap d'una estona va esdevenir cada vegada més i més suau fins i tot abellidora. A part del llit, perfecte, amb el seu covertor que tapava un coixí que s'endevinava tou i fresc, a l'habitació només una taula amb la seua cadira omplia aquell espai que a partir d'ara Colau anava a omplir. A una de les parets un homenot gros i bufó semblava mirar-los sorneguer des d'un quadre que semblava que tenia si fa no fa més de dos-cents anys a parer de Colau.